dijous, 9 de juny del 2016

Conclusió



Què he aprés durant aquesta setmana? Si hagués de numerar tots i cadascun dels coneixements adquirits, probablement em resultaria impossible. Aquest treball no només m’ha aportat nous conceptes, curiositats o cultura audiovisual, aquest projecte m’ha donat l’oportunitat d’apropar-me al món del cinema, de descobrir els secrets que s’amaguen darrera de la pantalla, de veure l’invisible i percebre l’inapreciable. De mirar més enllà per captar l’essència de cada escena, de cada pla. M’ha ajudat a descobrir la màgia, la força o la passió que pot transmetre l’ús d’un determinat color, de la il·luminació precisa , la tessitura idònia o el moviment de càmera concret. M’ha fet adonar-me’n de coses que, per ignorància, mai abans m’havia plantejat. Em sembla increïble que la combinació encertada dels elements estudiats (color, so, guió, plans, moviments de càmera, il·luminació i muntatge) jugui un paper tan important a l’hora de fer arribar la idea a l’espectador. Per mi, el cinema simbolitza això: un mitjà de comunicació amb el que pots conscienciar, fer reflexionar o projectar una sèrie de valors diferents a la societat. Per tant, penso que és imprescindible aprendre a dominar aquests elements.


Un cop finalitzat el treball, amb els conceptes interioritzats, si ara realitzés una pel·lícula tindria en compte molts més factors. Posem un exemple. Imaginem la següent escena:  la nostra protagonista camina tranquil·lament pel carrer una nit d’estiu. De cop i volta se n’adona que algú la segueix. Es posa tensa al moment i alleugera el pas. En sentir el tret darrera seu comença a córrer veloçment i sense pensar-s’ho salta a l’interior d’un edifici a través d’una finestra oberta. La cambra està fosca, en silenci. S’amaga darrere d’unes caixes, panteixant s’asseu a terra. Escolta passes. La suor li regalima per la templa esquerra. En aixecar el cap, es troba la pistola de l’individu apuntant-li al crani.

Anteriorment, per gravar aquesta seqüencia l’única cosa que hauria tingut en compte seria el guió literari i alguns plans determinats. Però, i ara, com o faria? Pararia molta més atenció als diferents elements. Mentre la protagonista camina alegrament pel carrer ambientaria l’escena amb una música suau amb tessitura aguda i tons majors (relacionada amb emocions agradables), però, un cop comencés a pujar la intensitat incrementaria el tempo per produir excitació i, més endavant, afegiria sons greus per transmetre el temor que la noia sent quan està amagada. En quant als moviments de càmera, en un principi quan la protagonista passeja usaria panoràmiques horitzontals de seguiment (el més comú) i en la carrera em decantaria pel travelling lateral acompanyant al personatge en paral·lel, mantenint a prop l'expressió de desesperació del seu rostre. Els plans també tindrien un paper molt important en la meva filmació. Potser, al carrer jugaria més amb els plans generals per posar en context i mostrar els escenaris, mentre que a la persecució també combinaria pla americà, el mig i el de profunditat. En el moment de màxima angoixa predominarien els primers plans, per reflectir el terror que esbossen les faccions de la cara de la noia, i un pla detall de la gota caient per la templa o de l’estrany carregant l’arma sigil·losament. La il·luminació seria essencial, hauria de combinar molt bé totes les seves possibilitats. A l’exterior predominaria la llum suau i a l’interior la dura, molt més definida, destacant l'entorn i les formes, impossibilitant veure detalls a l'ombra. Així aconseguiria un ambient tenebrós i enigmàtic. A l’agressor l’enfocaria en contrallum per no desvetllar la seva identitat, transferint un toc misteriós i una imatge poc definida. Intentaria que la psicologia dels colors estigués present, inserint subtilment filtres que ens aboquessin a diferents estats anímics (el verd fosc pel terror, el vermell per la ira, el blau pel dolor...). Finalment editaria la producció, probablement amb un muntatge expressiu, és a dir, marcant el ritme de l'acció, ràpid en les aventures i en l'acció, lent en el drama i en el suspens.



Del que no hi ha dubte és de que tot això no ho podria aconseguir sense un bon guió, tant el literari com tècnic i l’storyboard.  Hauria de tenir present que un guió ben escrit ha de transmetre tota la informació necessària perquè el lector pugui visualitzar el total desenvolupament de la pel·lícula en la seva imaginació.

A tall de resum, aquest treball m’ha semblant realment interesant i útil de cara al futur. L’estudi d’aquests elements em servirà per transmetre purament un sentiment, una sensació o un missatge de forma clara i concisa. És evident que en 4 dies no puc fer un minuciós anàlisi de cada concepte però sí fer-me’n una bona idea sobre aquest món. Tot i així, tinc intensió de seguir investigant.     
Steven Spielberg va dir en una ocasió: “ Jo no somio durant la nit, jo somio tots els dies.  Jo somio per viure.”  Doncs, afegeixo que la meva il·lusió és utilitzar el cinema per fer-vos somiar en el món ple de valors que constitueix l’eix de la meva vida.  

El PowerPoint de l'exposició

Aquest és el Power point amb el que exposaré el meu projecte de recerca.


Dietaris

En aquest documents trobareu el treball que he dut a terme cadascun dels 4 dies per tenir-lo acabat pel 5è (i poder exposar-lo). 



dimecres, 8 de juny del 2016

El muntatge

El muntatge és el procés que s'utilitza per ordenar els plànols i seqüències d'una pel·lícula, de manera que l'espectador els vegi tal com vol el director. La manera de posar els diversos plans pot canviar completament el sentit, i per tant el missatge, d'una pel·lícula. Això queda perfectament demostrat amb l’efecte Kuleshov (explicat al següent vídeo per Alfred Hitchcock).



En el muntatge es fa gairebé tota la pel·lícula. Es canvien seqüències, se suprimeix el que no agrada, s'afegeix o s'escurça el ritme.

Hi ha diferents tipus de muntatges:

Segons la totalitat del relat cinematogràfic
  • Muntatge narratiu o clàssic: compte els fets, o bé cronològicament o fent salts tant al futur (flash-forward) com al passat (flash-back i Racconto), però sempre estructurant, amb la idea de dotar-los de forma narrativa.

  • Muntatge ideològic: Quan vol utilitzar les emocions, basant-se en símbols, gestos, etc.

  • Muntatge creatiu o abstracte: És l'operació d'ordenar sense tenir en compte una determinada cronologia, sinó com a recurs cinematogràfic, prèviament expressat en el guió o com una operació totalment nova, que tractarà de donar coherència, ritme, acció i bellesa a l'obra fílmica.

  • Muntatge expressiu: quan marca el ritme de l'acció, ràpid en les aventures i en l'acció, lent en el drama i en el suspens.
  • Muntatge rítmic: aspecte mètric. Crea una correlació entre el ritme i el moviment en la imatge.
  • Muntatge poètic: Quan es realitza com una veritable obra poètica, causant reaccions en l'espectador. Posseeix intenció expressiva, segons el qual els fragments es combinen de manera que l'atenció de l'espectador respongui a les intencions del realitzador. Així, pot succeir que determinada escena no sigui presentada sencera i d'una sola vegada, sinó alternada amb una altra, establint-se entre ambdues un muntatge en paral·lel que pot intensificar les emocions. En altres casos, el cineasta utilitza els flash-back, o marxa enrere, i els flash-forward, o salts cap endavant.

Muntatge analític o extern i muntatge sintètic o intern
  • Muntatge analític o extern: amb enquadraments de plans curts ( "tancats") i en general de curta durada. S'analitza la realitat estudiant-la per parts.
  • Muntatge sintètic o intern: en base d'enquadraments de plans llargs ( "oberts") i amb freqüència ús de la profunditat de camp. Es dóna una visió més àmplia de l'escena, sense voluntat d'anàlisi.
Bibliografia

La il·luminació

La llum és l’element imprescindible per al cinema i qualsevol expressió audiovisual. Sense llum no pot haver-hi cinema. La il·luminació crea ombres, envelleix o rejoveneix i crea efectes psicològics en els personatges.

Avui els films s’acostumen a rodar en els estudis amb llum artificial, imprescindible per matisar les ombres i il·luminar les zones que interessa destacar. En els rodatges a l’exterior també cal disposar de focus o de pantalles per dirigir els raigs solars cap el lloc on es vol.

El director de fotografia és l’encarregat de crear les condicions lumíniques adequades per allò que el director vol comunicar: llum que faci ressaltar la silueta d’un personatge, contrallum, llum des de dalt o zenital, llum lateral, llum des de baix amb ombra, etc.

1. Direcció de la llum



  • Una llum creuada entre dos focus o reflectors sobre un personatge aconsegueix nitidesa en la figura perquè no es produeixen ombres.
  • Una llum picada és un recurs expressiu que s’aconsegueix col•locant el focus de llum a sobre de l’objecte i així podem donar a la persona l’aspecte de cansada, per exemple.
  • Una llum contrapicada, des de baix, ressaltarà les ombres exageradament, com passa per exemple a les pel•lícules de terror.
  • Amb el contrallum -el focus instal·lat de cara a la càmera, d’esquena al personatge que volem gravar- s’aconsegueix transferir un toc misteriós i una imatge poc definida.
  • La llum frontal, situada darrera la càmera, tendeix a aixafar o deixar plans l’objecte o persona filmats.
  • La llum lateral remarca les siluetes i el contorn, donant més relleu al pla, en deixar una part de l’objecte a l’ombra.

2. Qualitat de la llum

La llum d’interior molt baixa transmet la impressió d’un ambient de pobresa o angoixa, una llum amb focus es pròpia d’un ambient carregat, mentre que la llum natural busca el realisme.
En exteriors, a migdia, amb un sol caient a plom no es pot gravar perquè els objectes no tenen cap matís i la llum tan forta els difumina, mentre que les hores preferides per gravar exteriors són la primera del matí o la darrera de la tarda (l’hora bruixa), i si el terra està mullat molt millor.

3. Llum suau i llum dura

Al cinema destaquen dos tipus de llum: la suau i la dura. La primera és difusa, fent que es redueixin els forts contrastos i permetent veure detalls en les ombres. La llum dura, en canvi, està més definida i fa que l'entorn i les formes destaquin, impossibilitant veure detalls a l'ombra.


Bibliografia
· https://es.wikipedia.org/wiki/Iluminaci%C3%B3n_en_el_cine
· https://sites.google.com/a/iescanet.cat/prova/home/7---il-luminacio
· http://es.slideshare.net/rromero8/la-iluminacin-en-el-cine

Els moviments de càmera

El moviment de càmera es refereix al desplaçament d’aquesta, ja sigui de forma física o òptica (que són els dos grups principals d’aquest apartat).   

Moviment físic:
  • Panoràmica
Moviment de càmera sobre l'eix vertical o horitzontal. Té un gran valor descriptiu i també pot tenir valor narratiu. S'empra per descobrir una acció o un escenari que no pot abastar-se d'un sol cop. Crea un efecte similar al que es produeix quan es gira el cap cap a un costat o un altre per visionar un gran espai. Hi ha diferents panoràmiques:

  1. Panoràmica horitzontal: moviment de dreta a esquerra o viceversa.
  2. Panoràmica horitzontal de seguiment: la càmera segueix el subjecte que es mou. És el moviment més comú.
  3. Panoràmica horitzontal de reconeixement: recorregut lent per l'escena per permetre a l'espectador que es fixi en tots els detalls de l'escenari. Crea dramatisme i expectació o decepció.
  4. Panoràmica horitzontal interrompuda: moviment llarg i suau que s'atura de cop per crear un contrast visual.
  5. Panoràmica horitzontal en escombrat: l'escombrat és una panoràmica ràpida que produeix una sèrie d'imatges transitòries generalment borroses. L'espectador no té temps de veure-les nítides. Tracta d'atreure l'atenció cap a la següent imatge.
  6. Panoràmica vertical: Moviment de dalt a baix o viceversa.
  7. Panoràmica de balanceig: Moviment de balanceig.
  • Travelling

Desplaçament de la càmera durant el qual es manté constant l’angle entre l’eix òptic i la trajectòria del desplaçament, normalment sobre uns rails. Hi ha diversos tipus:

  1. Avanti o avanç: la càmera s'acosta. Reforça l'atenció.
  2. Retro o retrocés: la càmera s'allunya. Relaxa la tensió, tret que apareguin altres objectes que abans no es veien, despertant nous focus d'atenció.
  3. Ascendent / descendent: la càmera acompanya al personatge, o mostra alguna cosa en moviment, cap amunt o cap avall.
  4. Lateral: la càmera acompanya en paral·lel a un personatge que es desplaça horitzontalment o mostra alguna cosa amb un moviment lateral. Permet mantenir a prop l'expressió del personatge que es mou.
  5. Circular o en arc: La càmera es desplaça en cercle al voltant del personatge o objecte. Aquest moviment sol ser d'exploració, permet veure l'escena des de diferents punts.

  • Rotació

En rotar la càmera sobre l'eix, cap a la dreta o cap a l'esquerra. Es mesura en graus.

Moviments òptics

El moviment òptic més comú és el zoom. Aquest permet fer que els objectes s'apropin o s'allunyin sense desplaçar la càmera. També es coneix com tràveling òptic.



Aquest vídeo ens presenta alguns d’aquest moviments afegint exemples de pel·lícules per a una millor comprensió. 


Els plans

Segons si l’enquadrament és més obert o més tancat, diferenciem diversos tipus de pla, sobretot en referència a la figura humana. La tria d’un tipus de pla no és només una qüestió estètica; depèn molt de la càrrega de significat que volem afegir a la imatge. En els plans curts, per exemple, hi ha molta més càrrega expressiva que en els oberts, en què les expressions del rostre passen més desapercebudes; però, en canvi, en els plans oberts podem situar més el personatge en el context o en relació als altres personatges.

  • Pla general:

És aquell pla en què veiem la figura humana sencera i també l’escenari on es desenvolupa l’acció. Depenent de com sigui l’escenari, la figura humana apareixerà en proporció més gran o més petita.
Introdueix a l'espectador en la situació , li ofereix una visió general i l'informa sobre el lloc i de les condicions en què es desenvolupa l'acció. Sol col·locar-se al començament d'una seqüència narrativa. En un pla general se solen incloure molts elements, pel que la seva durada en pantalla haurà de ser major que la d'un primer pla (per tal que l'espectador pugui orientar-se i fer-se càrrec de la situació).
Hi ha diversos tipus de plans generals depenent del seu grau de generalitat: pla panoràmic general, gran pla general, pla general curt,  

  • Pla americà: 

Presa a les persones del genoll cap amunt. La seva línia inferior es troba per sota dels genolls.

  • Pla mig:

Apareix la figura humana aproximadament de cintura cap amunt. Limita òpticament l'acció mitjançant un enquadrament més reduït i dirigeix ​​l'atenció de l'espectador cap a l'objecte . Els elements es diferencien millor i els grups de persones es fan recognoscibles i poden arribar a omplir la pantalla.


  • Plànol en profunditat:

Quan el director col·loca els actors entre si sobre l'eix òptic de la càmera deixant a uns en primer pla i a altres en pla general o pla americà .

  • Primer pla:

Enquadrament d'una figura humana per sota de la clavícula. El rostre de l'actor omple la pantalla. Té la facultat d'introduir-nos en la psicologia del personatge. S’acostuma a utilitzar per captar al màxim les expressions facials. Possiblement és el pla més expressiu. Hi ha variacions segons el seu grau de generalitat: semi primer pla, gran primer pla, pla curt...


  • Pla detall

Es fa servir per captar un detall de l’escena, o bé del personatge o bé de l’escenari. Un pla detall recurrent és, per exemple, un pla dels ulls d’un personatge.


L'enquadrament


L’enquadrament és la part de realitat que veiem a través del visor de la càmera i que determina allò que l’espectador veurà. El podem classificar depenent de la part que decidim mostrar (els diferents plans que ja hem esmentat anteriorment) o bé, des d' on la mostrem (l’angle d’enquadrament).  

L’angle d’enquadrament és el punt i la direcció en què col·loquem la càmera respecte de l’objecte filmat (o fotografiat). Segons l’alçada des de la qual enquadrem l’objecte o el personatge distingim diversos angles d’enquadrament: normal, picat, contrapicat i zenital.


1. L’angle normal o neutre
La càmera se situa a l’alçada dels ulls del personatge. Aquest fet pot variar d’una cultura audiovisual a l’altra. Per exemple, al cinema japonès clàssic, l’angle normal se situa a uns pocs pams del terra.

2. L’angle picat
La càmera se situa per sobre de l’objecte. Generalment això provoca que el personatge es mostri empetitit o indefens. Però també pot servir per mostrar una perspectiva diferent i més àmplia d’un decorat que no podríem veure amb un angle normal.


3. L’angle contrapicat
La càmera se situa per sota de l’objecte. Això fa guanyar presència al personatge i pot buscar dos tipus d’efectes: realçar o magnificar el personatge mostrant-lo en tota la seva grandesa (o bé fer-lo semblar maligne i amenaçador).


4. L’angle zenital

La càmera se situa totalment perpendicular al terra i per tant ens dóna una perspectiva totalment aèria dels personatges.

5. L’angle nadir
Quan l'angle en contrapicat el portem al seu punt extrem, obtenim un angle de tipus nadir. Transmet una sensació aclaparadora de grandesa davant el que l'espectador observa.

En aquest vídeo ens expliquen detalladament els diferents enquadraments, comparant-los entre si  i esmentat els seus usos i funcions. A més a més, incorpora el pla holandès, on l’angle de la càmera està lleugerament inclinat (uns 40º habitualment). Aquest s’usa per causar sensació de inestabilitat, confusió i desorientació.    



El següent vídeo ens explica curosament els diferents plans cinematogràfics, posant-nos exemples de tots ells. A més a més, ens sorprèn amb algunes curiositats ben interessants com que el pla americà es va crear a l’època de les pel·lícules Western per poder mostrar les pistoles dels Cowboys. També ens explica les característiques de la càmera objectiva (quan la càmera adopta un punt de vista neutre, com el que adoptaria un espectador extern que simplement mira des de fora el que està passant) i la subjectiva (la càmera adopta un punt de vista intern, imitant la mirada d’un personatge per col·locar l’espectador en el lloc d’aquest).

Bibliografia